FA 2 ANYS QUE EL CEL TE UNA NOVA ESTRELLA, LA LAURA.

Melena arrissada i rossa, blanqueta de pell, molt prima però amb gran cor. Ella éra Laura Tena Roig, la meva amiga. Ahir va fer dos anys que ens va deixar. Va marxar sense avisar tot deixant-nos un buit molt gran a tots el que l'estimavem.
La Laura era la meva amiga i la meva veïna. Ella m'escoltava, em feia companyia, en moments dificils em distreia, m'omplia la casa amb somriures, em portava xocolata que sabia que m'encanta, ens podiem passar hores xerrant, molts dies dinavem juntes... En fí, teniem una gran amistat.
Ella no era del tot feliç, no sabia trobar alicient a la vida, no hi havia res que la fes disfrutar. Jo m'havia passat hores i hores parlant sobre que la vida és marevellosa però no vaig aconseguir que em fes cas. I el disset de juny d'ara fa dos anys, va creure que ja no volia viure més. A tots els que l'estimavem ens va trencar, ens va deixar un buit important, un dolor molt gran dins el cor molt dificil de soportar, la incomprenssió, moltes preguntes, la culpabilitat en cada un de nosaltres pensant que ho haguessim pogut evitar. Però malauradament ningú ho vam poder fer. Quan no la vam veure massa be vam demanar ajuda professional. La meva impotència va ser que tot i ser de la feina, jo no la podia tractar perquè erem amigues.

Fins avui no he estat capaç de parlar de tu Laura, em vaig enfadar molt, no vaig saber entendre que no eres feliç i que no sabies com ser-ho encara que jo m'hi esforçava en ensenyar-t'ho. La ràbia i la impotència que sentia m'impedia treure tot el dolor que tenia dins meu. Amb el temps he anat entenen que ara, siguis on siguis, ets feliç i no pateixes.
Avui necessitava fer-te l'homenatge que et mereixes i que fins ara no he estat capaç de fer. Em vas donar i ajudar molt Laura, encara que no se si tu n'eres concient. I des d'aquell disset de juny no ha passat ni un sol dia que no hagi pensat en tu en algún moment.
Et trobo a faltar amiga meva. Sempre et duré dins el meu cor.

T'ESTIMO LAURA!